Notícies socials

A part dels típics agregadors de feeds indiscriminats, com podria ser el catapings, el bitacoles o el catablocs, hi ha altres formes de descobrir nous blogs: les web socials.
Els webs de notícies socials ( o com es diguin, perquè tampoc no es posen d'acord) en definitiva son un invent més del web2.0 on els internautes son a part de consumidors, proveïdors. Així, com la Wikipedia o el youtube s'alimenten de la voluntat dels internautes de compartir el que van trobant per Internet. Els internautes, registrats prèviament, poden enviar una notícia o article de blog a la web i després, si té suficients vots, és publicada a la pàgina principal. Així s'asseguren que les notícies aparegudes tenen un interès real.

La web més coneguda d'aquest tipus, és el meneame.net, però n'hi ha d'altres, i algunes en català.

• Remoume i latafanera. El primer és un clon (en blau) del meneame, i a part del color l'únic que els diferencia és l'ús del burro al remoume i la llengua. El segon, a primera impressió, és diferent pel fet que la pàgina inicial no ho és. Ambdós, però, expliquen que la base per la web és el software creat pel meneame.

Hi ha webs que utilitzen altres tecnologies. Per exemple Ebre, que fa servir altres tecnologies com coRank i és un lector de notícies promogut des de les terres de l'Ebre, però que encara li falta millorar.

Més que lectors de notícies (per això ja hi ha vilaweb o e-notícies) aquestes webs son per compartir idees en un grup conegut o amb interessos similars. Això és similar (millorat) el que altres webs com racó català ja fan, però amb més personalització. Tu, ja saps on et registres i a qui els recomanes els articles. De la mateixa manera quan entres a una web d'aquestes ja saps, més o menys, quin tipus de textos t'hi trobarà

Actualment han aparegut alguns plugins per a plataformes de blogs. Al meu blog (ja em perdonareu que faci auto-propaganda) he instal·lat un plugin per a wordpress creat per la Carme Pla que permet compartir a diferents webs socials i altres tipus d'agregadors d'articles com google reader, technorati o el del.icio.us, que no fan ben bé això...

En fi, com tot aquest món de l'Internet, això només és el principi. Van apareixent noves pàgines i noves tecnologies de compartició de notícies cada dia; i totes es volen convertir amb el referent. Potser demà aquest article ja no valdrà per res... o potser avui mateix!

La teva vida en sis paraules.

L’altra dia navegant per la pàgina de 3cat24, vaig llegir un article que em va semblar curiós. Es tracta d’una mena de joc, (meme o mem li diem a la blocosofera) que consta en resumir la nostra vida en sis paraules.

A Can Pi Quipugui hem trobat que seria un exercici interessant per a fer entre tots.
Per això us proposem que, als que us vingui de gust participar, ens envieu un correu a quipugui@gmail.com, redactant la vostra vida en sis paraules, i ja de pas, si algú se sent inspirat, adjunteu una imatge o una cançó per acabar d’expressar-vos.

Quan en tinguem un grapat, en farem un post amb tots els que ens hagueu enviat!

Sembla una bona idea per conèixer-nos una mica més entre tots oi ?

Entrevista al Sr Zinc de Can Piritione

La primera entrevista que fem.
Hem triat com a víctima el sr. Zinc, de Can Piritione, a qui vam convidar a passar una estona per casa nostra i els resultats van ser els que llegireu a continuació!

De com en Zinc també va provar d'arribar a Can Pi (però no ho va aconseguir)
L'altre dia em va arribar un e-mail des de Can Pi Quipugi. No sé si coneixeu el bloc de Can Pi, perquè fa poc que va. L'han obert una colleta molt maca de jovent, que en comptes d'anar pels barts a drogar-se, com sol fer la canalleta d'ara, fan activitats molt més útiles i distretes com ara aquesta d'escriure un bloc.

En el mail em demanaven que hi anés, que quedéssim un dia que em volien fer una entrevista. I no donaven més pistes. A mi? Per què? Quan? Com? Que es paga? Moltes preguntes em venien al cap, però el mail no deia re més. Com que un servidor és molt ben cregut, em vaig mudar de diumenge, vaig comprar pastes seques (perquè als puestus sempre s'hi ha de portar alguna cosa), vaig llimpiar el Fiatpunto i vaig encarar la carretera cap a Santa Maria de Quipugui.

Però ai las! Un cop dalt del cotxe em vaig trobar perdut. On coi cau Santa Maria de Quipugui? No m'havien fet arribar cap mapa ni re, i el meu GPS de referència no m'ho sabia trobar. Però la qüestió és que Can Pi Quipugui em sonava... potser era prop de Can Timplora? O no, no... devia ser cap a la banda de Cal Çotets, a tocar de Cal Vinklein? O... no... ves que no fos a l'estranger, a Can Adà potser? O bé... ben pensat... no seria re d'estrany que fos cap a Can Nabis... Però no. No en vaig poder treure l'entrellat.

Com que em veia incapaç d'arribar-hi, vaig tornar cap a casa, vaig contestar-los el mail amb excuses i evasives (alguna cosa així com: és que no em va bé quedar, perquè m'han dit que la Marina Rossell està de gira i no goso sortir de casa per por de trobar-me-la) i vaig proposar-los que m'enviessin les preguntes per mail, que un servidor les contestaria amb molt de gust.

I aixins, i no d'altra manera, va ser com en Zinc de Can Piritione va provar d'arribar a Can Pi (però no ho va aconseguir... i es va haver de menjar kilo i mig de pastes seques tot solet, perquè tampoc era qüestió que es fessin malbé).

Potser va ser per aixòs que l’entrevista va sortir com va sortir...

1 Pregunta Vullunfestuc- Què li diries a algú que t’ofereix UN i NOMÉS UN festuc?
Depèn. Si són d’aquells que tenen la closca tancada, que ni amb les dents els pots obrir, empraria el clatell del generós donant per provar d’obrir-lo, viam si pilla la indirecta. Però si fos d’aquells que ja tenen la closca mig oberta, i que s’obren fàcilment fent palanca amb l’ungla, el compartiria amb tota la gent que estimo, inclòs el generós donant.

2 Pregunta Vullunfestuc- Si no haguessis escollit aquest nom, quin nom li haguessis posat al blog? Pq?
El nom va sortir de la més absoluta improvisació. És probable que si hagués estat més pensat hauria sortit una cosa més rimbombant, xulesca i pseudo-intel·lectualoide rabiosa, tipo: L’altra banda del mirall, o Camí d’Ispahan, o L’oracle dels sentits. Evidentment, un bloc així no tindria re a veure amb el que és La iaia té caspa (i sospito que hauria tingut una vida molt més curta...)
3. Pregunta Gemminola :- per a noi – Has vist alguna vegada algun don patch depilat?
Depèn. Si us referiu a aquesta mena de don patchs, no. Ara bé, si us referiu a una altra mena de don patchs (marranots, més que marranots), vull que us quedi clar que, baix cap concepte, no aconseguireu fer-me parlar sobre la meva relació amb la Núria Feliu.

4. Pregunta Gemminola – Què et fa plorar sang?
Moltes coses. Per exemple, que se’m clavés una broca del 7 a l’ull.

5 Pregunta Roi -què et fa flipar mandarines positivament...i negativament?
Positivament: els adelantos que hi ha al món, que són hasta macos de veure.
Negativament: l’ús que es fa d’alguns d’aquests adelantos...

6 Pregunta Roi- per què creus que en David Hasselhoff no ha guanyat mai cap Oscar?
Probablement pel mateix motiu que la Marina Rossell no ha guanyat (ni guanyarà) mai cap Grammy.

7 Pregunta Tarambana: Com hauria de ser el lloc en el que tarambanegessis si vulguessis està tranquil?
Les cotes de tranquil·litat i desconnexió més altes les he assolit remant. Quan et trobes envoltat d’aigua pels quatre cantons o bé arribes a llocs on no hi ha absolutament dingú perquè a peu no s’hi arriba, la sensació de tranquil·litat és tanta que espanta i tot. I això que ho digui algú de secà com jo, té la seva gràcia...

8 Pregunta Tarambana: Tothom sap que el meu culet és el més respingón de Catalunya, en el cas improbable que aquest lloc quedés lliure, quin triaries per estar en primer lloc. I, per què?
Sense ànims d’ofendre, permeteu-me que us digui que el primer lloc l’ocupa, amb diferència, el culet de la senyora Piritione. De totes maneres, si alguna candidata creu que té possibilitats de desbancar-la, pot fer-me arribar les corresponents fotos acreditatives i, si s’escau, ja n’acabaríem de parlar...

9 Pregunta Rock – Què o qui és l’últim en el que t’has pixat?
En “qui” no ho recordo. En “què” sí, perquè només fa un quart d’hora de la darrera vegada: era un sanitari Roca, de tassa de sortida dual, amb colze per evacuació vertical i joc de mecanismes de doble descàrrega (de 3 i 6 litres), amb tapa lacada (i pujada, evidentment, que sinó la senyora Piritione em renya)
10 Pregunta Rock – Digues el nom del grup musical o solista del moment que creus que pot arribar lluny i recomana un disc del teu preferit.
Una solista que pot arribar molt lluny: Mireia Feliu, la gran promesa de la cançó lleugera catalana (remarcant lo de lleugera).

Un disc dels meus preferits: Rodríguez, de Silvio Rodríguez.

11 Pregunta Bluf: Recomana un llibre
Els inconsolables, de Kazuo Ishiguro.

12 Pregunta Bluf: Digues una imatge de soroll
Una pila de plats molt, molt, molt alta damunt d’una superfície lleugerament inestable...

13 Què et va impulsar a obrir un bloc?
Ras i curt: la necessitat de compartir un acudit. I si em preguntéssiu “Per quin motiu vas triar com a títol, la "iaia té caspa"? Algun antecedent familiar amb aquest problema?” us n’explicaria els detalls.

14 Per quin motiu vas triar com a títol, la "iaia té caspa"? Algun antecedent familiar amb aquest problema?
Un dia un servidor anava pel carrer i li va venir un acudit al cap. Va pensar que era tan bo que l’havia de compartir. Com que havia sentit a parlar d’això dels blocs (tot i que ni en llegia cap ni en sabia re de re), va pensar que seria una bona idea provar viam què passava si n’obria un i hi “penjava” aquest acudit. Però ai las! Resulta que per obrir un bloc et fan posar-hi un nom. I... com coi titularíeu vosaltres un bloc que (en principi) havia de tenir un únic post on es parlava d’un acudit d’una iaia que té caspa?

15 En Zinc és una persona molt divertida, però l'autor... et consideres una persona divertida o més aviat seriosa en el teu dia a dia fora del món dels blocs?
Sóc una persona subtilment divertida, amb un sentit de l’humor extremadament intel·ligent, simpàtic, sensible, treballador, virtuós, net, bona persona i amb un membre descomunal. Tot aquest conjunt de perfecció queda perfectament rematat per un punt de modèstia, sovint excessiu, però que em fa encara més encantador. (I tot això que he escrit seria incapaç de dir-ho en una entrevista cara a cara, no sé si m’explico...)

16 Les idees, que després plasmes en forma de post, surgeixen després de molta estona de capitulació, o simplement flueixen?
Algunes idees sorgeixen automàticament en el mateix moment d’escriure. D’altres neixen al matí (sovint al tren) i es concreten al cap d’unes hores en el post. D’altres són fruit d’una premeditació de setmanes o mesos.

17 Quina és la millor hora per escriure al bloc?
Sóc un blocaire nocturn declarat. Admiro la gent que a les vuit del matí ja publiquen, especialment si ho fan des de la fenya (aquests darrers són els meus autèntics ídols!)
18. Tens alguna mania confessable sobre el procés de creació de posts?
Un cop escrit el post, i abans de publicar-lo, faig cinquanta mil vistes preliminars per comprovar que quedi tot correcte, ben aliniadet, amb les imatges a puestu, i sense cap falta d’ortografia (llevat de les intencionades, esclar). Vamos, que a l’hora de publicar sóc molt perfeccionista.

19. Què opines de la gent que et llegeix?
És que no els conec... Però suposo que hi ha bellíssimes persones i grandíssims fillsdeputa, com a tot arreu.

20 Quina imatge creus que tenen de tu aquells que et llegeixen?
Si m’imaginen nyicris, una mica nyonyo, amb un nas important i a cavall d’un Fiatpunto, ho encerten de ple. Si a més m’imaginen com el típic tio graciós que tot el dia està jiji, jaja, i sempre és l’ànima de la festa, s’equivoquen de ple.

21 Per a preparar els posts, Word? Editor? Bloc de notes? Sempre, sempre, sempre, bloc de notes. Però curiosament aquesta entrevista l’estic responent al Word. És bembé que sóc un paio contradictori...

22 Alguna vegada t’has sentit pressionat pel fet de mantenir el teu bloc?
No tan sols no m’he sentit pressionat pel fet de mantenir-lo, sinó que tampoc m’han pressionat mai per fer-me’l tancar, cosa encara més inexplicable. Sí que és cert que hi ha temporades que publicar es fa més feixuc (pels motius èquits que cadascú se sap), però tot són cicles: si avui costa o no n’hi ha ganes, deixa-ho estar i demà ja no costarà tant.

23 Quina virtut valores més de les persones?
L’ús del desodorant.

Tenim convidats!

Estem tots ben nerviosos perquè tenim visita! Visita de les que fa que escombrem la casa, posem estovalles de diumenge i omplim el rebost de Damm. Amb les nostres millors gales i prop de la llar de foc recordem els posts que ens han enganxat a aquest blocaire... Tornem a mirar-nos al mirall del lavabo la campaneta, intentem recordar el final de la partida de tetris més emocionant de la catosfera, fem llistat de paraules que ens agraden, muntem i desmuntem una Matrioshka, maleïm tots els Santis del món, parlem de política, resolem assessinats, parlem de química i de geografia, acabem parlant de religió, i flipem mandarines.

De tanta xerrera estem rendits i necessitem vacances! Esperem que no ens costi dormir, hem de descansar per poder rebre tal com toca el nostre primer invitat. En Zinc Piritione.

Abans d’anar a dormir, però, un cuento!

I us preguntareu... Què coi és Can Pi Quipugui?

Can Pi Quipugui és el resultat d’una tarda de bar, ni més ni menys.
Una idea llançada al aire, que poc a poc va anar agafant forma fins que finalment ens va semblar prou convincent com per tirar-la endavant.

El que pretenem és simplement intentar crear un punt de reunió, entre els blocaires que vulguin compartir amb nosaltres aquesta casa, per tant tothom és convidat a fer safareix tant aquí com al nostre fòrum, per tant la idea que és, que aquest bloc no sigui només nostre, si no de tots.

Per això, vam optar per no posar nosaltres mateixos els links, i utilitzar aquesta eina que podeu veure al menú del nostre bloc, per que qui ho vulgui, afegeixi la seva petjada, linki el seu bloc i formi part d’aquesta casa.

Aquí hi podreu trobar qualsevol cosa, des de comentaris d’altres blocs, fins a entrevistes als autors d’alguns d’ells.
També intentarem jugar, compartir curiositats, parlar de la xarxa de blocs que entre tots hem anat creant i fent gran, i sobretot passar-ho bé.

Esperem que aquí, us hi trobeu com a casa, nosaltres us deixem la porta ben oberta!

- Veure les FAQ’S -

Com la bluf... va arribar a Can Pi Quipugui

Des d'un principi ja semblava que no havia de ser un dia dònut, m'havia costat tant llevar-me! Clar, com que havia passat la nit twittejant i actualitzant el meu perfil del Facebook, l'endemà va resultar molt dolorós sentir sonar el despertador. Però em vaig llevar, i vaig veure que a fora feia un dia apocalíptic, plovia de mala manera.

Tenia son, però havia d'anar a classe. Encara no sé com, em vaig trobar dalt la meva escoopinya per creuar Barcelona, ho veia tot borrós, en part per la boira i en part per l'acumulació de lleganyes. La cosa no pintava massa bé, primer gairebé em menjo un eco-biciclista que venia contradirecció, després el gos d'una vieja i per acabar el tot terreny d'un súperpijo de zona alta. Si hagués pogut fer Control-X i Control-V m'hagués retallat i enganxat directament a la facultat, però no, a la vida real no hi ha Control (bé, sí, preservatius sí), aquí bé el problema de virtualitzar l'existència. De sobte un vent huracanat va fer trontollar la moto i va ser quan ho vaig veure clar, estava enganxada (Control-V)...tant enganxada com la merda que tenia davant la visera del casc: un paperot vell, era un full del "Catosphera Taims" (el diari de referència dels venedors d'enciams) on hi havia un anunci que deia més o menys que a Can Pi Quipugui feien trobades per desenganxar-se del vici tecnològic. No m'ho acabava de creure, vaig provar un F5 per recarregar la pàgina "que no bluf...! que això és un diari de veritat!"

Sense baixar de l'escoopinya vaig fer mitja volta, vaig parar a la benzinera i vaig enfilar la carretera cap a Santa Maria de Quipugui. Abans d'arribar vaig parar a 8 benzineres més, el dipòsit de l'escoopinya té certes limitacions i finalment, vaig veure el rètol tronat de Can Pi, ja havia arribat. Era fosc i ja no plovia, dins aquell casalot es veien 5 siluetes al voltant d'una taula; un tio amb faixa i barretina, una noia amb les sabates de taló damunt la taula i plenes de fang, una altra noia que jugava amb l'aire com si busqués xarxa sense fils, un segon noi que estava like a bird in the middle of the forest (massa spam) i un últim personatge que duia una bandera a la mà i pronunciava discursos colonitzadors. Bé, era ell lloc ideal, on podia estar millor que allà?

De com en Vullunfestuc va arribar a Can Pi Quipugui

Després de la revolució dels personatges a Vilafestuc, m'havia amagat al bosc en espera de temps millors. Dormir al ras, passar fred en una tenda Quetchua, abrigat amb un sac Quetchua, un pijama Quetchua i una connexió Internet Quetchua, és a dir: Sense connexió Internet. I tots els blogs que havia de llegir al Reader? I les meves disputes amb el Moderador? Estava desesperat. Vaig decidir acostar-me a una petita ciutat propera a Vilafestuc anomenada Barcelona on hi havia Cibercafès per connectar-se a Internet.

Durant dies vaig deambular per la ciutat entre el Ciber i l'estació de trens ( necessito un euro per anar a Tarragona, sisplau sisplau) per una simple hora de connexió. Als pocs dies ja tenia l'entrada vetada als cibercafès més concurreguts de la ciutat. Finalment, que navegava en el cibercafè més atrotinat del Raval, vaig trobar un numero antiquat del Catosfera Taims. Després d'una rellegida per sobre (com totes les revistes és un xafardeig constant) em vaig quedar aturat a un anunci de Can Pi Quipugui. Carai! Vaig pensar, deu ser un poble ben bonic! Qui sap si tenen espai per un bloguer sense blog....

Així que vaig agafar totes les coses que encara em quedaven: Xiruques, tenda d'acampada i una adreça correu electrònic i em vagi dirigir a Can Pi Quipugui en tren. Tres dies més tard, i seguint les indicacions de la brúixola Quetchua que feia joc amb el pijama, el sac i la tenda, arribava a Santa Maria de Quipugui just a temps per salvar el compte del gemail saturat.

En ser a la casa vaig alçar la mà, vaig plantar la bandera de Vilafestuc i vaig proclamar l'ajuntament de la vila a l'exili. Dos nois i dues noies molt estranys em van venir a rebre. Un dels nois es pixava i remugava cervesa cervesa cerveeeesa mentre una de les noies abraçava un R5. Els altres dos discutien com fer entrar les maletes d'ella a dins. Sí.... sembla que m'hi quedaré una temporada....